tag:blogger.com,1999:blog-2035879228731981022023-11-02T04:58:08.471-07:00Jordi Suriñachjordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.comBlogger8125tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-44930195416657197762015-09-19T15:04:00.001-07:002015-09-19T15:06:30.246-07:00Vuit preguntes sobre 'Emocions puntuades'<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4tJ6QcNmMk0ATLO8st1aePXn0vUacJ469M8TCqyEavf1HUGdusTb5OfqyBxRaj7uYtIDt1wrqo2olA7oNuUc5mDa8-ESC25eMw7SywElWwZK-KPIuN41uG2FttGGJAfV0LLL87rqdUj7o/s1600/Portada+Concurs+castells_1.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi4tJ6QcNmMk0ATLO8st1aePXn0vUacJ469M8TCqyEavf1HUGdusTb5OfqyBxRaj7uYtIDt1wrqo2olA7oNuUc5mDa8-ESC25eMw7SywElWwZK-KPIuN41uG2FttGGJAfV0LLL87rqdUj7o/s320/Portada+Concurs+castells_1.jpg" width="264" /></a></div>
<br />
<br />
Aquesta setmana s'ha presentat públicament <a href="http://www.cossetania.com/25-edicions-del-concurs-de-castells-de-tarragona-1771"><i>Emocions puntuades. 25 edicions del Concurs de Castells de Tarragona</i>,</a> el llibre que he escrit conjuntament amb el Jordi Andreu. Va ser en el marc de les festes de Santa Tecla en una Antiga Audiència plena. Clar que just després hi havia el sorteig de l'ordre d'actuació de les actuacions de la festa major i crec que la majoria de gent estava més pendent d'això últim...<br />
<br />
No cal dir que em vaig sentir molt content, satisfet de presentar un treball en el qual s'hi han dedicat moltes hores i poder fer-ho envoltat de família i amics. La Raquel Sans i el Jordi Crespo (havíeu de ser vosaltres!) van fer una presentació excel·lent i si haguessin tingut una mica més de temps encara hagués lluït molt més. Que la gent dediqui part del seu temps lliure a veure't és molt xulo, però que es gasti uns quants calers per comprar el que has escrit ja és afalagador.<br />
<br />
Malgrat haver anat de <i>promoció</i> aquests dies pels mitjans de comunicació i fotre un rotllo excessiu a la presentació, amb referències a la cleptomania familiar incloses, encara m'han quedat algunes coses per explicar i, de pas, ressuscitem aquest blog deixat de la mà de déu.<br />
<br />
<b>Per què hem fet aquest llibre?</b><br />
Perquè se'ns va acudir fer-lo, l'editor va trobar la idea interessant i hi ha hagut empreses i institucions que han ajudat econòmicament a fer-lo possible. Més enllà de la resposta òbvia, l'hem fet per intentar omplir un buit: si molts aficionats als castells i/o molts tarragonins considerem que el Concurs de Castells és l'hòstia amb patinet, com és que no hi havia cap llibre que en parlés monogràficament? Només el llibre <i>Història dels concursos de castells</i> podria considerar-se'n un antecessor, però l'obra del Jordi Jaria es va publicar l'any 1996 i d'aleshores ençà han passat moltes coses. La celebració de les 25 edicions l'any passat del certamen tarragoní era un bon pretext per posar-nos-hi.<br />
<br />
<b>Què explica el llibre?</b><br />
El subtítol (que sembla que l'editorial ha convertit en títol) és prou descriptiu: intentem explicar la història del Concurs de Castells de Tarragona, des de la primera edició l'any 1932 fins la darrera, l'any 2014. El llibre està dividit en dues parts: la primera narra l'evolució organitzativa del certamen, mentre que la segona explica el desenvolupament casteller de cada edició. L'annex recull les classificacions finals i les taules de puntuacions de cada Concurs.<br />
<br />
<b>Molt bé, però això és el que ja es llegeix a la sinopsi. Pots aprofundir una mica més?</b><br />
El Jordi Andreu diu que, sense pretendre-ho, al final hem aportat alguna cosa nova, per petita que sigui, de cada Concurs. I, modestament, potser és així. Que ningú s'esperi el que no és: no hem descobert la fórmula de la Coca-Cola ni tampoc la clau per obtenir la pau mundial, però dins del <i>mundillo</i> pot tenir algun interès. Apuntem, per exemple, que la victòria dels Nens del Vendrell el 1970 va suposar, de retruc, l'inici del seu declivi; expliquem perquè els Minyons de Terrassa van estar a punt d'actuar al Concurs del 80; assenyalem les causes de l'aparició i desaparició de les Manifestacions Castelleres, aprofundim en els canvis tècnics dels Castellers de Vilafranca que expliquen en part la seva ratxa de victòries o difonem les declaracions d'un excap de colla vallenc que es penedeix no haver-se retirat de la plaça de braus no fa pas tants anys.<br />
<br />
<b>Què no explica el llibre?</b><br />
Moltes coses. En alguns casos perquè no les hem sabut i en d'altres perquè no les hem volgut incloure. Segurament els concursos dels anys 50 són els que queden menys contextualitzats, però o no hi ha gaire informació o hem estat incapaços de trobar-la. Falta de vocació d'historiadors a banda, el que no és el llibre és una enciclopèdia del Concurs. En molts casos teníem el llistat complet de les persones que formaven part del jurat. En d'altres teníem actes del Patronat explicant els detalls de les negociacions amb TV3. També podíem haver aprofundit en l'execució de molts més castells. Però hem preferit no fer-ho per prioritzar una narració coherent i més o menys àgil. En definitiva, que hem estat selectius, ja ens diran si massa i tot.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi08CoI7FBZiMzvJChf8VRaUHMQlvnDQTtwjwwv0HGlkFOrQz32yJbaYehCxc9GTFCRnnsh0dPhrzgUVv3wqt9OTBth5vTJ3LpTkIgBFddgcwxCktFgp5s562HbCJ1d_a9lk59Eb80JOZRo/s1600/2015-09-20+Foto+Gemma+Maym%C3%B3.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi08CoI7FBZiMzvJChf8VRaUHMQlvnDQTtwjwwv0HGlkFOrQz32yJbaYehCxc9GTFCRnnsh0dPhrzgUVv3wqt9OTBth5vTJ3LpTkIgBFddgcwxCktFgp5s562HbCJ1d_a9lk59Eb80JOZRo/s320/2015-09-20+Foto+Gemma+Maym%C3%B3.JPG" width="320" /></a></div>
<b><br /></b>
<b><br /></b>
<b>Què és el que més m'ha agradat de fer el llibre?</b><br />
Doncs que ha estat una excusa perfecta per parlar de castells amb gent que en sap un pou. El cafè amb l'Andreu Montserrat, la taula rodona amb els prohoms vilafranquí, el matí a Valls amb Piñas, Bartolí i Juanacho, la llarguíssima trucada a Falcato... Algunes d'aquestes entrevistes les vaig fer sol, en d'altres em va acompanyar Andreu i moltes més les va fer ell sol (com la impagable conversa amb Raül Martín o l'envejada visita al Vendrell). Amb el Jordi sempre havíem dit que ens encantaven el llibre <i>Retrats castellers</i> o el recull de testimonis dels dos volums de<i> Les meravelles del món casteller</i>. Davant d'una bibliografia o un periodisme casteller dominat per l'arxivística, la dada o la crònica de notari, reivindiquem parlar amb els protagonistes, especialment si fa anys que ja no estan a primera línia, que sense càrrecs es diuen coses més interessants.<br />
<br />
<b>Quant temps hem dedicat a escriure el llibre?</b><br />
Aquests dies he fet algunes entrevistes sobre el llibre a mitjans locals i castellers i gairebé tots m'han fet aquesta pregunta. La idea deuria aparèixer a principis del 2013, la primera visita a l'hemeroteca i la primera entrevista deuria ser a aquella tardor, però el gruix de la feina s'ha fet entre finals de 2014 i principis de 2015. Això sí, com que aquest llibre no ens treurà de pobres i cadascú tenia la seva feina, tot plegat s'ha fet a hores mortes, amb els nens ja dormint o aprofitant algun cap de setmana de baixa intensitat. D'hores n'hem dedicat moltes. Quantes? Ja no ho sé dir.<br />
<br />
<b>Quina part he fet i quina el Jordi Andreu?</b><br />
L'altra pregunta estrella del <i>tour mediàtic</i>. Segurament m'he ocupat més de la primera part i de la cerca fotogràfica, mentre que l'altre Jordi és l'artífex de la majoria de resums dels concursos. Però tots dos hem acabat manipulant el que ha escrit l'altre i les autories s'han acabat difuminant. Més enllà d'això, tenia clar que aquest llibre no convenia fer-lo sol i que el Jordi era l'únic company de viatge possible. L'únic problema el té ell, sempre criticant els periodistes castellers per una cosa o per l'altra. Em sap greu, però encara que no tinguis el títol, en aquest llibre has fet periodisme. Ja ets <i>lacra</i>.<br />
<br />
<b>Això és l'inici d'una carrera d'escriptor?</b><br />
No.<br />
<br />
<i>Fotos: portada del llibre (amb foto de David Oliete) i imatge de la presentació robada a Gemma Maymó. </i><br />
<br /></div>
jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-25451697597929113712013-03-26T14:43:00.001-07:002013-03-26T14:43:59.408-07:00Depeche Mode i jo<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP1JQ-RWrl-ZxsbkM2Cluvwcjcsf2mPUgMWP11A6WQVmor2vPP5osvntPIRVRY1w99_owS_yxCJuiQuf-Ba4GSdX56gKBx7ctZ-tBv6HrWFBtcFuad7eC2g3U5FVijfg78OmcWOAdhSTDS/s1600/Depeche+Mode.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjP1JQ-RWrl-ZxsbkM2Cluvwcjcsf2mPUgMWP11A6WQVmor2vPP5osvntPIRVRY1w99_owS_yxCJuiQuf-Ba4GSdX56gKBx7ctZ-tBv6HrWFBtcFuad7eC2g3U5FVijfg78OmcWOAdhSTDS/s1600/Depeche+Mode.jpg" height="240" width="320" /></a></div>
<br />
És <a href="http://www.youtube.com/watch?v=7B8nA-LvqcU">Barrel of a gun</a> de <b>Depeche Mode</b> una bona cançó? És una cançó prou bona per justificar l'inici de l'única afició seriosa que tinc per a un grup de música? Doncs segurament no. Però recordo que després d'escoltar-la, segurament a los 40 Principales, vaig anar a l'Eroski a comprar el disc a la qual pertanyia, <b><i>Ultra</i></b>. I quan tens 14 anys i una setmanada escassa, fer una inversió de prop de 2.500 pessetes es converteix en una decisió important.<br />
<br />
Com que en aquell temps el meu nivell d'anglès era encara més mediocre que l'actual, no tenia ni idea que aquella cançó d'atmosfera sinistra era una mena de crònica de l'addicció a les drogues de <b>Dave Gahan</b>, cantant del grup. De fet, vaig anar interessant-me per la biografia del grup a mesura que anava recuperant la seva discografia. Aquí la memòria ja em juga una mala passada: no recordo si abans vaig agafar a la Biblioteca Pública de Tarragona els CD <b><i>Violator</i></b> i <i><b>Songs of faith of devotion</b></i> (els seus discs més famosos) o anteriorment ja m'havia comprat l'oportuna edició dels seus darrers grans èxits, <b><i>Singles 86-98</i></b>.<br />
<br />
<a name='more'></a>Aquella revisió discogràfica em va permetre descobrir que aquells britànics ja havien fet un grapat de bones cançons uns quants anys abans. Recordo perfectament exclamar interiorment un "ahhh!" quan vaig descobrir que "<b>Enjoy the silence</b>" eren de la mateixa gent amb la qual començava a experimentar una estranya fixació. És en aquella època quan em converteixo addicte a "<b><a href="http://www.youtube.com/watch?v=t8l4-SzOoto">Never let me down again</a></b>", dosi infal·lible d'èpica a base de sintetitzadors, i que interioritzo com la "cançó que més m'agrada de la història". Quinze anys després encara mantinc aquesta afirmació, potser per una barreja de romanticisme i mandra de buscar-ne una altra. Per Nadal de 1998, el Pare Noël em va portar a casa el meu tiet la reedició de <i><b>Singles 81-85</b></i>, porta d'entrada a una època de pentinats inoportuns, orgia de sintetitzadors i cançons irregulars. Però només per gaudir de "<b>Master and servant</b>" ja va valer la pena.<br />
<br />
Arribats a aquest punt cal aclarir una cosa. No sóc un fan extraordinari. No tinc cap de les seves cares B ni samarretes, ni tampoc els he seguit de gira per tot el món ni he fet guàrdia per hotels de luxe per intentar fer-me una fotografia amb ells. Simplement m'ha anat agradant més o menys la música que han anat fent fins ara i, a diferència de qualsevol altre grup o artista, m'he preocupat de seguir l'actualitat que generen. Òbviament hi ha cançons més bones de "<b>Never let me down again</b>" i àlbums més rodons que <i><b>Music for the masses</b></i>, però estranyament vaig decidir que els seguiria a <i>ells</i> i no a uns altres.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/xIrNAhc1HjY?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<br />Fins ara els he vist tres vegades en directe. Vaig desaprofitar una primera oportunitat, però em va fer mandra veure'ls al Sant Jordi l'any 2002 perquè ningú més m'hi volia acompanyar. Vaig refer aquest error quatre anys més tard, ja amb la meva parella també com a seguidora fervent, veient-los al Palau Sant Jordi en la gira <i><b>Touring the angel</b></i>. Vam repetir per partida doble (París i Barcelona) en la seva última gira, l'any 2009. La veritat és que en directe, tirant de clàssics i d'una posada en escena calculadament curosa, ofereixen un grandíssim espectacle.<br />
<br />
Aquest matí, coincidint amb la seva publicació a Espanya, he anat a la botiga a comprar '<b><i>Delta Machine</i></b>', el seu 13è àlbum. El que he pogut escoltar fins ara és prometedor, però sense arribar a l'excel·lència d'èpoques ja massa llunyanes. Afortunadament sembla que serà superior als seus tres discos anteriors, en què bones cançons aïllades no camuflaven el fet que el conjunt dels treballs era, com a mínim, discutible, embolicats en un excés de mística mal entesa. Tot i això, durant tots aquests anys els he escoltat fins a l'extenuació. Suposo que aquell dia de primavera de 1997 que em vaig comprar el disc <b><i>Ultra</i></b> vaig decidir que els seria fidels per damunt de qualsevol circumstància. Let's have a black celebration!</div>
jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-21043763587569109472012-12-17T14:52:00.002-08:002012-12-17T15:01:17.184-08:00Dexter: s'entreveu la llum d'un túnel massa llarg<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjN9SqKLVt6MBQFnRkcpqC6JHXhZ8T50YVTWoYyy8DfvfXNU4iEhyn_5_5p_zIlC_0BjL3NK6-aDYK9YW6u0BlHh_e6L9KRctQYwVrvUA3S2qm0SSZaQ0pH-lBxLY6dQqbcaA2q30CnyjVW/s1600/Dexter.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjN9SqKLVt6MBQFnRkcpqC6JHXhZ8T50YVTWoYyy8DfvfXNU4iEhyn_5_5p_zIlC_0BjL3NK6-aDYK9YW6u0BlHh_e6L9KRctQYwVrvUA3S2qm0SSZaQ0pH-lBxLY6dQqbcaA2q30CnyjVW/s1600/Dexter.jpg" /></a></div>
<br />
<br />
(atenció: l'entrada conté informació referent a l'última temporada emesa als EUA)<br />
<br />
Un forense de Miami que té la necessitat de matar però que intenta només carregar-se els dolents. Aquest estrany punt de partida va convertir <i><b>Dexter</b></i> en una de les sèries més potents des de la seva estrena el 2006. Aquesta setmana s'ha emès el final de la setena i penúltima temporada de la sèrie. Dotze capítols que milloren lleugerament la sèrie després d'uns anys massa irregulars i que posen les bases d'un final que, esperem, salvi una història que continua massa lluny dels seus millors moments.<br />
<i></i><br />
<a name='more'></a><i>Dexter</i> va cridar l'atenció fa set anys perquè explicava una trama original, potent i provocadora, molt ben interpretada per l'actor protagonista (<b>Michael C. Hall</b>) i que oferia un tractament visual sorprenent i exquisit. L'èxit de la primera temporada, en què totes les peces van encaixar a la perfecció, es va anar repetint fins arribar a una quarta tanda de capítols gloriosa, amb un antagonista a l'alçada, un ritme angoixant i un cop d'efecte final inesperat, efectiu i efectista. A partir d'aquí, dos anys de desert, de mirar capítols amb actitud funcionarial, amb el record que es repetissin temps millors massa llunyans però amb la sensació que l'excel·lència anterior ja no tornaria. Per tot plegat, quan es va anunciar que la sèrie tindria només dues temporades més i que el final ja estava planejat, els fans ens vam il·lusionar. Per fi un rumb!<br />
<br />
A l'hora de la veritat, sí que s'ha apujat el nivell respecte les dues temporades anteriors però no hi ha hagut màgia per enlloc. El que havia de ser el gran moment de la sèrie, allò que ho justificava tot (com la germana del Dexter s'assabentava de la seva sagnant afició) ha donat peu a una trama poc creïble, farcida d'ucraïnesos insubstancials, i d'actors secundaris completament perduts. En aquest sentit és especialment flagrant la història del detectiu Quinn, una lamentable pèrdua de temps que només ha servit per estirar inútilment els capítols. (Curiosament, la mateixa cadena, Showtime, també ens ha ofert una altra línia argumental soporífera —sí, la de l'accident dels nens— per allargar innecessàriament la seva altra sèrie estrella, <i><b>Homeland</b></i>).<br />
<br />
A mitja temporada el temut nou desastre pren interès i ens trobem amb un Dexter enamorat d'una altra assassina (la bellíssima i enigmàtica <b>Yvonne Strahovski</b>), la germana enamorat del Dexter i volent detenir la nova cunyada i la policia de Miami estrenyent el cercle sobre la identitat real de l'assassí en sèrie més famós de Florida. Ja és alguna cosa, no? Ja no hi havia guions brillants, ni sorpreses visuals, ni uns secundaris interessants però valia la pena rebaixar el nivell d'exigència per la sensació que una trama creïble conduïa a un final digne. L'últim capítol no ha estat, ni de bon tros, d'antologia, però com a mínim no s'ha tingut la sensació de perdre el temps. El millor de tot és que l'autèntic final de la sèrie és, ara sí, a prop i que s'han insinuat possibilitats de remuntar el vol.</div>
jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-76112122022461244212012-06-27T11:33:00.001-07:002012-06-27T11:46:11.041-07:00Sorkin convenç però no sorpèn<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://media.salon.com/2012/06/tv-hbo-the-newsroom.jpeg-460x307.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="213" src="http://media.salon.com/2012/06/tv-hbo-the-newsroom.jpeg-460x307.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
A molts se'ns va fer la boca aigua quan, fa uns mesos, vam saber que el guionista <a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Aaron_Sorkin"><b>Aaron Sorkin</b></a> (responsable de joies de la TV com <i><a href="http://es.wikipedia.org/wiki/The_West_Wing">The west wing</a></i> o del guió de pel·lícules com <i><a href="http://www.thesocialnetwork-movie.com/">The social network</a></i>) preparava una nova sèrie. Vam anar a buscar el pitet quan vam saber que s'emetria a HBO, la cadena nord-americana que més cura té dels seus productes. I, personalment, feia salts d'alegria per casa quan es va confirmar que la sèrie tractaria de periodisme. Un cop vist el primer capítol de <i><a href="http://www.hbo.com/the-newsroom/index.html"><b>The Newsroom</b></a></i>, emès diumenge als Estats Units, <b>les altíssimes expectatives s'han vist complertes... a mitges</b>.<br />
<a name='more'></a><br />
El protagonista de la sèrie és <span style="background-color: white;">Will McAvoy (interpretat per <a href="http://www.imdb.com/name/nm0001099/">Jeff Daniels</a>) presentador estrella de les notícies de</span><span style="background-color: white;"> l'Atlantis Cable News, una televisió fictícia amb seu a Nova York. En el primer capítol, McAvoy torna a treballar després d'unes polèmiques declaracions sobre la societat nord-americana i es veu obligat a canviar d'equip. Aquest fet coincideix (i aquí ja desvetllem el factor sorpresa del primer capítol) amb el vessament de petroli al Golf de Mèxic de maig de 2010, tragèdia que retrata periodísticament tots els membres de la redacció.</span><br />
<br />
Aquest primer lliurament de la sèrie conté tots els elements marca de la casa: personatges interessants i ben perfilats, diàlegs brillants, idealisme pels quatre costats i, com no podia ser d'una altra manera, alguna dosi de <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Walk_and_talk"><i>walk and talk</i></a>.<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<iframe allowfullscreen='allowfullscreen' webkitallowfullscreen='webkitallowfullscreen' mozallowfullscreen='mozallowfullscreen' width='320' height='266' src='https://www.youtube.com/embed/lgFZbrwmndA?feature=player_embedded' frameborder='0'></iframe></div>
<b><br />La reiteració del segell Sorkin pot ser, precisament, el taló d'Aquil·les de la sèrie</b>. La ferotge crítica de Jeff Daniels sobre el paper dels mitjans de comunicació recorda massa el discurs inicial, també devastador contra els sectors més conservadors dels Estats Units, <a href="http://www.youtube.com/watch?v=5zyOhZsvIzI">del productor de Studio 60</a>. I algunes de les discussions periodístiques pequen d'excés de grandiloqüència i artificiositat, com si Sorkin hagués de remarcar constantment que els seus personatges són<i> els bons</i>. Fins i tot les subtrames amoroses, que a<i> The West Wing</i> servien de necessari contrapunt, sonen massa a històries ja viscudes.<br />
<br />
<b>És <i>The Newsroom</i> una sèrie dolenta? Ni molt menys! </b>El capítol pilot ofereix 70 minuts de ritme trepidant, personatges interessants i trames molt sòlides, cosa que moltes altres sèries malden per aconseguir. A més, la sensació és que ens queden per veure moltes històries sobre criteris de noticiabilitat, la gestió empresarial d'una gran empresa periodística i les relacions amb el poder polític i econòmic. Un bon balanç i millors perspectives per intentar combatre una constant sensació de <i>déjà vu</i>.<br />
<br />
PD: Tot just acabar aquesta entrada, he vist que <a href="http://blogs.324.cat/primeraesmena.php?itemid=46788">Antoni Bassas ha ofert la seva interessant visió de The Newsroom en el seu bloc</a>. Em quedo amb una de les seves frases: "Els diàlegs són brillants, massa brillants per ser reals, però a mi ja m’està bé. És ficció. Per posar un mirall pla ja tinc el carrer cada dia". Doncs veurem la sèrie sense mirall.</div>jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-1498544302946872272012-06-05T15:06:00.002-07:002012-06-05T15:11:44.078-07:00'Jo confesso'? Jo t'absolc!<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on">
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="http://www.proa.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/14643/Jo-Confesso650.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="http://www.proa.cat/docroot/grup62/includes/llibres/fitxers/14643/Jo-Confesso650.jpg" width="205" /></a></div>
<br />
Una història d'amor, un recorregut pel Mal a Europa, una oda a la cultura... Es fa difícil explicar l'argument de <i><a href="http://www.proa.cat/ca/llibre/jo-confesso_14643.html">Jo confesso</a></i>, la colossal novel·la de <a href="http://www.jaumecabre.cat/">Jaume Cabré</a>. Es va publicar l'any passat, ha tingut un enorme èxit de crítica i públic (<a href="http://www.magazinedigital.com/reportajes/los_reportajes_de_la_semana/reportaje/cnt_id/7597">Alemanya inclosa</a>), però fins ara no havia tingut l'oportunitat de llegir el seu fascinant miler de pàgines.<br />
<br />
<a name='more'></a>El protagonista de la història és Adrià Ardèvol, un fill de la burgesia barcelonina, nascut a mitjan segle XX i amb una gran facilitat per a l'estudi. El llibre ens explica, amb un ordre aparentment cronològic, les seves manies i neures, la seva passió per la música i les llengües estrangeres i les seves relacions de parella. Constantment <b>el relat principal es trenca i deriva en petites històries, més o menys independents, que tenen lloc en diferents indrets del món en diferents moments, des de l'Edat Mitjana fins a la II Guerra Mundial</b>. Primerament et descol·loquen i gairebé fan nosa; després t'adones que sempre hi apareix algun <i>dolent</i> i hi busques lligams amb la història principal i, al final... Bé, ho això ho deixarem obert.<br />
<br />
Dit així,<b> l'argument sembla pretensiós, inconnex i poc estimulant</b>. Segurament ho és, però cal deixar-se seduir per les vivències d'uns personatges magistralment retratats. De fet, <b>la novel·la és llegeix a gust perquè la història atrau, però es gaudeix perquè està escrita de manera deliciosa</b>. Si Adrià Ardèvol és un erudit hàbit de coneixements, Jaume Cabré és un autor hàbil en els seus plantejaments. El lector pot quedar estabornit per l'allau de recursos exhibits, especialment quan l'autor combina la narració en primera o tercera persona o entrellaça les històries jugant amb els diàlegs de personatges separats per milers de quilòmetres o 600 anys. <a href="http://www.vilaweb.cat/noticia/3924041/20110901/jaume-cabre-jo-confesso-mal-mal-sempre-recomenca.html">Pel que he llegit</a>, són tècniques ja provades en novel·les anteriors i que a <i>Jo confesso</i> flueixen a la perfecció.<br />
<br />
Com diu el tòpic, no és un llibre per llegir al metro, ja que les dimensions del volum i l'aparent dificultat per entrar en la història així ho desaconsellen. En qualsevol cas, la inversió val la pena i ens aportarà nous punts de vista per reflexionar sobre conceptes tan interessants com el sentiment de culpa, l'amistat, l'enveja, la malaltia o el Mal.<br />
<br />
<br /></div>jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-7420853452525445572011-10-20T14:54:00.000-07:002011-10-21T10:24:21.133-07:00'Fiebre en las gradas' de Nick Hornby: envejable passió pel futbol<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJwi6FGTtTYqpmRDKdi4eTr70zMjmNZ6ZRY0yblf_zDC3TxeFbJekgD46H164FHhetwS1wtFV60cgzub92l9WoZn0FyeLwD0GgbLm0NwwXoSX4vzPEbVEvLfWGibAU-kLmxWEdg4nqq5bg/s1600/Fiebre+en+las+gradas.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgJwi6FGTtTYqpmRDKdi4eTr70zMjmNZ6ZRY0yblf_zDC3TxeFbJekgD46H164FHhetwS1wtFV60cgzub92l9WoZn0FyeLwD0GgbLm0NwwXoSX4vzPEbVEvLfWGibAU-kLmxWEdg4nqq5bg/s1600/Fiebre+en+las+gradas.jpg" /></a></div>N'havia llegit i escoltat comentaris elogiosos en moltes ocasions però fins fa poc no havia pogut fer-me amb un exemplar de <i><b>Fiebre en las gradas</b></i> (<i>Fever pitch</i> en l'original), una obra de l'escriptor britànic <a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Nick_Hornby"><b>Nick Hornby</b></a> sobre el món del futbol. El llibre explica, en forma de diari, l'afició de l'autor envers l'Arsenal, equip del qual n'és seguidor incondicional, en un relat que es troba a mig camí entre l'assaig i l'autobiografia.<br />
<a name='more'></a><br />
<br />
Directe, irònic i farcit de referències a la cultura de masses, el mèrit de <i>Fiebre en las gradas</i> no és només ser l'embrió de l'estil literari que pocs anys més tard consagraria el seu autor amb <i>Alta Fidelidad</i>. El llibre relata la història d'una passió irracional, però no es tracta d'una història d'amor, ni tampoc un relat de superació personal ni d'ambicions desmesurades. Hornby es limita a descriure la seva passió cap a l'Arsenal i com la seva afició no només ha estat un passatemps important sinó que en moltes etapes s'ha convertit en una part imprescindible de la seva vida.<br />
<br />
Donant un cop d'ull al que s'ha escrit sobre el llibre, en molts casos es destaquen les nombroses anècdotes personals recollides o, especialment, les encertades reflexions sobre l'auge i perill del fenomen <i>hooligan</i> o les tragèdies de Heysel o Hillsborough. Més enllà de les experiències i opinions pròpies de Hornby, el que m'ha transmès el llibre és una gran enveja. M'agrada el futbol, sóc seguidor del Barça i soci poc actiu del Nàstic i llegint atentament <i>Fiebre en las gradas</i> m'ha quedat la sensació que el que es juga aquí i al Regne Unit són dues coses diferents. I, sobretot, que l'experiència d'aficionat en un camp aquí i allí és encara més diferent. Potser és perquè tot allò que ve de fora ens sembla mític. Potser perquè no he vist gaire futbol britànic (cap partit en directe i algun comptat per la TV quan La 2 tenia els drets de les retransmissions). Potser és perquè el programa Match of the day de la BBC té més glamour que Estudio Estadio. O potser perquè fa un parell d'anys vaig visitar Amfield Road, l'estadi del Liverpool, i ja se'm van posar els pèls de punta quan per la megafonia sonava el <i>You'll never walk alone</i> tot i que a l'estadi només hi havia 20 <i>guiris</i> com nosaltres.<br />
<br />
Durant una temporada vaig poder anar gairebé cada setmana al Camp Nou per veure el Barça i, excepte en comptadíssimes ocasions, l'ambient no em va semblar ni vibrant ni molt menys intimidatori per al rival. En els últims també anys he vist un grapat de partits del Nàstic i només en destacaria tres fets:<br />
<ul style="text-align: left;"><li>En un partit a Premià, els aficionats del Nâstic vam cantar allò de "Ésto no es un campo, es un futbolín", en una espiral d'eufòria que poques setmanes més tard es va veure recompensada amb l'ascens a la Segona A.</li>
<li>Recordo haver cridat a ple pulmó "¡Gominas!" a un Víctor Valdés força xulesc, quan aquest encara era porter del Barça B.</li>
<li>Durant algunes temporades era habitual el crit de "Tu madre se casó por dinero, por dinero, se casóóó" quan el porter rival executava el llançament de porteria. Una de les escasses mostres d'inventiva a l'hora de compondre càntics.</li>
</ul>Sincerament, crec que és un botí escàs si ho comparo amb els relats de l'ambient al vell Highbury i, per extensió, a tot el Regne Unit. L'altre dia, per causalitat, vaig descobrir que els aficionats del Liverpool dediquen <a href="http://www.youtube.com/watch?v=elVt-NszDtI&feature=related">una cançó a Steven Gerrard</a> per reconèixer les seves grans actuacions. La lletra diu així:<br />
<br />
Steve Gerrard Gerrard,<br />
He'll pass the ball 40 yards<br />
He's big and he's Fucking hard<br />
Steve Gerrard Gerrard.<br />
<br />
Segurament als camps britànics es canten moltíssimes cançons més i algunes força més enginyoses que aquesta, però amb aquest exemple ja en tinc prou per reafirmar-me en la meva opinió que la meva experiència com a aficionat al futbol hauria estat molt més gratificant al Regne Unit que no pas aquí.</div>jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-15772796427681925692011-09-03T09:58:00.000-07:002011-09-03T10:01:46.580-07:00Va de govindes<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on"><div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidRXF8ypN_mTW5W7IMsECqyU-O4ipOIowcVx9YS3SyxPd431oOqYPvucGOOdP2-z-C9du3X_hUtdaog2qTWsuGd5Ys25gyX1aWlotr8W4FNYeeKfG-Z1ha4BN2s1ssUFv7iWL8sx63BnXm/s1600/2011-08-22+25+Thane.JPG" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="300" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEidRXF8ypN_mTW5W7IMsECqyU-O4ipOIowcVx9YS3SyxPd431oOqYPvucGOOdP2-z-C9du3X_hUtdaog2qTWsuGd5Ys25gyX1aWlotr8W4FNYeeKfG-Z1ha4BN2s1ssUFv7iWL8sx63BnXm/s400/2011-08-22+25+Thane.JPG" width="400" /></a></div><br />
Aquest mes d'agost he tingut l'oportunitat, suposo que única, de cobrir professionalment el viatge dels Castellers de Vilafranca a l'Índia i viure en primera persona l'actuació dels govindes, grups d'indis que aixequen estructures similars als castells catalans. Aquestes són algunes de les qüestions que més em van cridar l'atenció:<br />
<a name='more'></a><br />
<strong>Només una actuació a l'any</strong>. A diferència de les colles catalanes, que actualment poden arribar a disposar d'una trentena de diades cada temporada, els govindes només actuen una vegada a l'any. Ho fan en el marc del Janmashtami, un festival religiós en honor al Déu Krishna. La data de celebració d'aquest festival oscil·la entre mitjans d'agost i principis de setembre.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>No actuen a tot el país</strong>. Els govindes són una tradició arrelada a la regió del Maharashtra, la capital de la qual és Bombai. De fet els Castellers de Vilafranca van actuar a Thane, una ciutat de més d'un milió d'habitants situada a uns 25 quilòmetres al nord de Bombai.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibUuAsjekAed9RR2Ct72cn30QIt8jADsT1Um3KZ5AF3OoStjvO4XBUfiBRK4j9W0GjUWxoFnEo6e1-U6Q_hbOoaZQyFVdwGNHIumsjjBCRpUIySL0OCPh4b8gPt_WcBikpK1OVTp4czd1g/s1600/2011-08-22+11+Thane.JPG" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEibUuAsjekAed9RR2Ct72cn30QIt8jADsT1Um3KZ5AF3OoStjvO4XBUfiBRK4j9W0GjUWxoFnEo6e1-U6Q_hbOoaZQyFVdwGNHIumsjjBCRpUIySL0OCPh4b8gPt_WcBikpK1OVTp4czd1g/s320/2011-08-22+11+Thane.JPG" width="320" /></a></div><strong><span id="goog_1024376370"></span><span id="goog_1024376371"></span>Centenars de grups i de places</strong>. M'ha resultat impossible concretar xifres exactes, però diferents mitjans de comunicació indis coincideixen en assenyalar que hi ha uns 600 grups de govindes (o <em>govinda pathak</em>) aixecant les seves construccions en prop de mig miler d'espais distribuïts arreu de l'àrea metropolitana de Bombai. La majoria de <em>govinda pathak</em> actuen en més d'un lloc i es desplacen en camions per la zona. Movent-nos per Thane vaig tenir l'oportunitat de veure desenes d'aquests grups, en una imatge certament espectacular.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Polèmica: tradició vs mercantilització</strong>. La tradició dels govinda ha sofert un canvi espectacular en els últims deu anys. L'aparició de patrocinadors privats, en molts casos <a href="http://www.ndtv.com/article/india/janmashtami-dahi-handis-stakes-get-higher-48352" target="_blank">polítics locals</a>, que ofereixen premis econòmics molt importants als <em>govinda pathak</em> per enlairar les seves estructures ha estat un estímul per veure construccions més elevades, però <a href="http://articles.timesofindia.indiatimes.com/2008-08-27/mumbai/27929088_1_govinda-sena-mla-shiv-sena" target="_blank">algunes veus han criticat aquests incentius</a> perquè desvirtuen l'esperit original de la festa. Sigui com sigui, la competició sembla que ha arrelat amb força i molta gent ja es refereix als govinda com un esport.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjTejObwKzQ4C4WxNVoy8ZzWcHarc0YuXO7Gl3F6ujmsiygIKckiirJhYMjbLxDSbJnRhpAo5qEakzzZiP_vP0BxTo9fD_zURuNcgEJHMO03uYh-41DhbGOAWgSAdZQ6HvB8EKl5Qni_R-X/s1600/2011-08-22+24+Thane.JPG" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjTejObwKzQ4C4WxNVoy8ZzWcHarc0YuXO7Gl3F6ujmsiygIKckiirJhYMjbLxDSbJnRhpAo5qEakzzZiP_vP0BxTo9fD_zURuNcgEJHMO03uYh-41DhbGOAWgSAdZQ6HvB8EKl5Qni_R-X/s320/2011-08-22+24+Thane.JPG" width="320" /></a></div><strong>Ambient a plaça</strong>. Els Castellers de Vilafranca van actuar a Panchpakali, Thane, la plaça patrocinada pel polític local <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/Jitendra_Awhad" target="_blank">Jitendra Ahwad</a>. Els primers grups de govindes van començar a actuar-hi vora les 10 h del matí i l'espectacle no es va acabar fins pels volts de les 22 h. I parlo d'espectacle perquè els castellers indis no eren, ni de bon tros, l'únic atractiu de l'exhibició. A través de potentíssims altaveus, gairebé de forma permanent s'escoltaven els grans èxits musicals de Bollywood o d'Occident. També constants eren els moments en què, mitjançant una mànega de grans dimensions, es ruixava amb aigua bona part del personal. I entremig de tot plegat s'intercalaven llargs discursos de Mr. Jitendra (qui es va canviar de roba almenys una desena de vegades), actuacions musicals o exhibicions de ball. Tot plegat, televisat en directe.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Arribada dels govindes</strong>. Un cop a plaça, la dinàmica era ben senzilla: un integrant de cada <i>govinda pathak</i> arribava i es plantava davant de l'escenari principal, un dels seus representants pujava a l'escenari per fer cua i tots plegats esperaven el seu torn, fins que l'organització els donés tanda. La majoria de govinda pathak actuaven en solitari, però també vam veure exhibicions de tres o quatre grups de forma simultània, sense poder descobrir un patró que en determinés el motiu més enllà del caprici de l'organització.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Sistema de rondes?</strong> En general cada <em>govinda pathak</em> només aixecava un únic <em>castell</em>. En cas d'intent en alguns pocs casos vam veure el mateix grup enlairar una nova construcció, però no semblava un fet comú. Val la pena remarcar, però, que per als govindes el seu únic objectiu és carregar la seva construcció i descarregar-la no té cap més valor afegit que estalviar-se una caiguda. Que no hi hagi cap diferència econòmica entre carregar i descarregar l'estructura confirma aquest fet.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Premis? Quins premis?</strong> En les places més importants com la ja citada de Thane, cada <i>govinda pathak</i> rep una quantitat econòmica en funció a la dificultat de la construcció assolida. No disposo de la taula de premis, però segons algun membre dels Castellers de Vilafranca, en la plaça en qüestió es van repartir premis per valor de 150.000 euros entre els més d'un centenar de <em>govinda pathak</em> que hi van actuar al llarg de tota la jornada. Cadascun d'aquests grups reinverteix aquests diners en la seva comunitat.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Que posin el vídeo?</strong> Durant tota la jornada no vaig apreciar l'existència de cap jurat que validés o invalidés els intents. Això sí, al matí un grup va provar una estructura de vuit pisos que claríssimament es va trencar instants abans de la seva culminació. Tot i això, l'organització amb Mr. Jitendra al capdavant, va acabar validant la construcció, qui sap si a causa de defectes de visió, si per populisme o per donar un cop d'efecte després d'un matí amb molta llenya.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Són tots els <em>castells govinda</em> iguals? Característiques generals.</strong> Les construccions aixecades pels govinda són molt similars, amb una estructura piramidal coronada generalment per una mena de pilar de tres, amb la particularitat que els seus membres van pujant de pis no escalant sinó mitjançant l'ajuda d'altres membres del grup que els deixen a dalt tot posant-se drets, actuant a tall d'ascensor. Un altre dels trets comuns és que en els equivalents a la pinya, folre o manilles catalans la majoria de castellers indis no es pressionen els uns sobre els altres, sinó que gairebé tots treballen sols, buscant l'equilibri, només subjectats en alguns casos per les mans.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcKom-uVHNp9Q9LG3SSrbDRtMfeR1f_eC2cAn185hv0wR3EmBKYUDTIgjYfVrSApwfAPXkEVfyJnvbjzMy0mCHHoSLDm7NGtrnle_103YJtA-7SnnPhFExoYND9SO3wxfBffHrWXjwmznU/s1600/2011-08-22+06+Thane.JPG" imageanchor="1" style="clear: right; float: right; margin-bottom: 1em; margin-left: 1em;"><img border="0" height="400" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgcKom-uVHNp9Q9LG3SSrbDRtMfeR1f_eC2cAn185hv0wR3EmBKYUDTIgjYfVrSApwfAPXkEVfyJnvbjzMy0mCHHoSLDm7NGtrnle_103YJtA-7SnnPhFExoYND9SO3wxfBffHrWXjwmznU/s400/2011-08-22+06+Thane.JPG" width="225" /></a></div><strong>Són tots els <em>castells govinda</em> iguals? Alçades.</strong> No. D'entrada n'hi ha de diferents alçades. Nosaltres en vam veure majoritàriament de sis i set pisos, però també se n'aixequen de vuit pisos (dels quals només em vam veure coronats dos, i un d'ells era el de propina) i, fins i tot, de nou pisos. Malauradament en el moment en què el govinda pathak Jai Jawan va coronar l'estructura de nou pisos estava a l'hotel dinant i em vaig haver de conformar de veure'l per la televisió.<br />
<strong><br />
</strong><br />
<strong>Són tots els <em>castells govinda</em> iguals? Tipologia.</strong> Dues estructures govindes de set pisos no necessàriament havien de ser iguals. A continuació enumero algunes de les diferències trobades:<br />
<ul><li>En la majoria de casos el terç del pilar que corona l'estructura s'agafa pel davant a un company, però en d'altres casos (molt pocs) el terç no rebia cap ajut.</li>
<li>Generalment la persona que coronava l'estructura <a href="http://www.youtube.com/watch?v=L7d0hCBEEK8">ja estava enfilada damunt del nostre aixecador</a>, però en d'altres casos l'enxaneta i/o l'aixecador pujaven en moments diferents, mitjançant el complex sistema d'escaletes-ascensors. </li>
<li>També en alguns casos, els l'enxaneta i/o l'aixecador pujaven de cara als seus companys, i no era fins a l'últim moment en què <a href="http://www.youtube.com/watch?v=_00wkcqFmtE&feature=related" target="_blank">giraven 180 graus</a>, en una maniobra certament delicada. </li>
</ul><b>És veritat que si fan llenya cauen a terra?</b> Algunes vegades. En la majoria de casos la pinya dels govindes és força més limitada que la dels castellers i, a més, excepte en el nucli, no hi ha gaire pressió. Això fa que en cas de caiguda hi hagi opcions que la base s'obri i alguns dels membres dels pisos superiors puguin anar a parar a terra. Durant l'exhibició matinal vam veure força construccions que van fer llenya, i en moltes ocasions alguns dels seus integrants van necessitar atenció mèdica. També és cert que no totes les caigudes eren sinònim de gent a terra i ferits, ni de bon tros. En qualsevol cas, el 2010<a href="http://www.kerala365.com/12643-Second-youth-succumbs-to-injuries-received-in-dahi-handi-fest.html"> dues persones van perdre la vida</a> com a conseqüència de la pràctica d'aquesta tradició/esport, i enguany <a href="http://timesofindia.indiatimes.com/city/mumbai/45-hurt-govindas-still-in-hospitals/articleshow/9713329.cms">desenes de persones han patit ferides de diversa consideració</a>. És important remarcar que en gairebé tots els grups de govindes els seus enxaneta es protegien el cap amb gorres de cop.<br />
<br />
Per a més informació:<br />
<ul><li><a href="http://www.festes.org/noticies.php?id=1544" target="_blank">Els Castellers de Vilafranca ja han arribat a l'India</a> (a www.festes.org)</li>
<li><a href="http://www.festes.org/noticies.php?id=1545" target="_blank">Els Castellers de Vilafranca s'exhibeixen a Thane</a> (a www.festes.org)</li>
<li><a href="http://www.castellersdevilafranca.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=400&Itemid=222" target="_blank">Edició especial del butlletí El Figarot amb una recopilació dels articles referents als Govindes</a> (a www.castellersdevilafranca.cat)</li>
<li><a href="http://www.playzgame.com/online-flash-games/Govinda.php" target="_blank">Govinda Game</a> (a www.playzgame.com)</li>
</ul></div>jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-203587922873198102.post-71454733989409089672011-08-03T08:48:00.000-07:002011-09-03T09:01:41.564-07:00The Wire: una història difícil d'assaborir, però amb un sabor deliciós<div dir="ltr" style="text-align: left;" trbidi="on"><br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyf4BB226S2SsNxr_WJTK3leOEWrGYY_MT1R_faBMIVpCBBsKAqdsfPSsDYV1QOgqhR1qpokq94n8RbzWlHjLbLToF-tqjyJzbb2YdDdSPuagiCD3n4bOmVSZgn88F3u_Q0-TpIl636cSw/s1600/the-wire.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="328" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiyf4BB226S2SsNxr_WJTK3leOEWrGYY_MT1R_faBMIVpCBBsKAqdsfPSsDYV1QOgqhR1qpokq94n8RbzWlHjLbLToF-tqjyJzbb2YdDdSPuagiCD3n4bOmVSZgn88F3u_Q0-TpIl636cSw/s400/the-wire.jpg" width="400" /></a></div><strong><br />
</strong><br />
<strong>The Wire</strong> explica la lluita de la policia de Baltimore, als Estats Units, contra el tràfic de drogues en aquesta ciutat. Dit així, l'argument d'aquesta sèrie de la cadena nord-americana <a href="http://www.hbo.com/the-wire/index.html" title="The Wire a HBO">HBO</a> no sembla ni apassionant ni molt diferent al d'altres sèries i pel·lícules que estem cansats de veure.<br />
<a name='more'></a><br />
Però a partir d'aquest combat contra la droga <strong>The Wire</strong> teixeix al llarg de cinc temporades una història rica i complexa, explicada amb un <a href="http://blogs.elpais.com/espoiler/2007/07/the-wire-todo-l.html" title="Article d'Hernán Casciari sobre el ritme de The Wire">ritme personalíssim</a>. Al departament de policia no hi ha herois ni agents abnegats, sinó gent que, en el millor dels casos, intenta fer la seva feina de la millor manera que pot o dropos que misteriosasment van escalant en la cadena de comandament. La sèrie també aprofundeix en el dia a dia del funcionament de les bandes organitzades, que la sèrie descriu amb una verosimilitud esgarrifosa, formades per nens, joves i adults d'una comunitat negra majoritària però marginal.<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8WINAgFty7kcQVdtGYVa9AHi02OSZizgyAgVLpRV6PejEaJoz8UWiY_uiB940RBbstoXwjDqTEsa_ZV7avptCFdbYhPe-PVcHRncDjEF6yOiyaqurezIarYFF-_0YOOAPKlA2K_6cmt2M/s1600/the_wire_omar.jpg" imageanchor="1" style="clear: left; float: left; margin-bottom: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="199" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8WINAgFty7kcQVdtGYVa9AHi02OSZizgyAgVLpRV6PejEaJoz8UWiY_uiB940RBbstoXwjDqTEsa_ZV7avptCFdbYhPe-PVcHRncDjEF6yOiyaqurezIarYFF-_0YOOAPKlA2K_6cmt2M/s320/the_wire_omar.jpg" width="320" /></a></div><br />
Reduir <strong>The Wire</strong> a una història de lladres i serenos seria un error. Immens. Darrera aquest arc argumental principal s'hi amaguen desenes de personatges, molt ben definits i magníficament interpretats. D'aquesta manera, és facil emocionar-se cada vegada que apareix Bubbles, un vagabund confident de la policia, o estremir-se quan apareix en pantalla Omar Little, un pistoler que es lucra a costa de les bandes organitzades sempre seguint el seu particular codi. Però <strong>The Wire</strong> és, sobretot, un sèrie amb un guió excepcional, una història d'històries, amb un gran nombre de subtrames, majoritàriament una per temporada, que posen el focus d'atenció en els poders econòmics i polítics, i el funcionament del sistema educatiu i dels mitjans de comunicació.<br />
<br />
És fàcil d'endevenir que The Wire no és un producte fàcil ni de consum ràpid. La llegenda diu que preguntat sobre si les característiques de la sèrie l'allunaven de l'espectador mitjà, un dels seus creadors, <a href="http://en.wikipedia.org/wiki/David_Simon_(writer)" title="David Simon a Wikipedia">David Simon</a>, va dir "<a href="http://www.guardian.co.uk/media/2009/mar/28/david-simon-the-wire-interview">a la merda l'espectador mitjà</a>".<br />
<br />
N'hi ha que al darrera d'aquest mosaic d'històries hi ha volgut veure un retrat gens complaent d'una ciutat industrial nord-americana i, per extensió, dels Estats Units i de tots els països capitalistes. Segurament és així. Darrera dels dilemes morals de l'alcalde de Baltimore, dels ascensos incomprensibles al cos de policia, de la corrupció al port de la ciutat o dels esforços dels professors per mantenir l'ordre al col·legi hi podem veure reflectits alguns dels defectes (o de les virtuts) del nostre entorn, de la nostra feina o de la nostra societat.<br />
<br />
Tot plegat, però, sense moralines ni excessius aires pretenciosos. Simplement una gran història, narrada a ritme lent sense trucs ni focs d'artifici, per assaborir-la tranquil·lament des del sofà de casa.</div>jordisurihttp://www.blogger.com/profile/07345460327186581598noreply@blogger.com0