'Fiebre en las gradas' de Nick Hornby: envejable passió pel futbol

N'havia llegit i escoltat comentaris elogiosos en moltes ocasions però fins fa poc no havia pogut fer-me amb un exemplar de Fiebre en las gradas (Fever pitch en l'original), una obra de l'escriptor britànic Nick Hornby sobre el món del futbol. El llibre explica, en forma de diari, l'afició de l'autor envers l'Arsenal, equip del qual n'és seguidor incondicional, en un relat que es troba a mig camí entre l'assaig i l'autobiografia.


Directe, irònic i farcit de referències a la cultura de masses, el mèrit de Fiebre en las gradas no és només ser l'embrió de l'estil literari que pocs anys més tard consagraria el seu autor amb Alta Fidelidad. El llibre relata la història d'una passió irracional, però no es tracta d'una història d'amor, ni tampoc un relat de superació personal ni d'ambicions desmesurades. Hornby es limita a descriure la seva passió cap a l'Arsenal i com la seva afició no només ha estat un passatemps important sinó que en moltes etapes s'ha convertit en una part imprescindible de la seva vida.

Donant un cop d'ull al que s'ha escrit sobre el llibre, en molts casos es destaquen les nombroses anècdotes personals recollides o, especialment, les encertades reflexions sobre l'auge i perill del fenomen hooligan o les tragèdies de Heysel o Hillsborough. Més enllà de les experiències i opinions pròpies de Hornby, el que m'ha transmès el llibre és una gran enveja. M'agrada el futbol, sóc seguidor del Barça i soci poc actiu del Nàstic i llegint atentament Fiebre en las gradas m'ha quedat la sensació que el que es juga aquí i al Regne Unit són dues coses diferents. I, sobretot, que l'experiència d'aficionat en un camp aquí i allí és encara més diferent. Potser és perquè tot allò que ve de fora ens sembla mític. Potser perquè no he vist gaire futbol britànic (cap partit en directe i algun comptat per la TV quan La 2 tenia els drets de les retransmissions). Potser és perquè el programa Match of the day de la BBC té més glamour que Estudio Estadio. O potser perquè fa un parell d'anys vaig visitar Amfield Road, l'estadi del Liverpool, i ja se'm van posar els pèls de punta quan per la megafonia sonava el You'll never walk alone tot i que a l'estadi només hi havia 20 guiris com nosaltres.

Durant una temporada vaig poder anar gairebé cada setmana al Camp Nou per veure el Barça i, excepte en comptadíssimes ocasions, l'ambient no em va semblar ni vibrant ni molt menys intimidatori per al rival. En els últims també anys he vist un grapat de partits del Nàstic i només en destacaria tres fets:

• En un partit a Premià, els aficionats del Nâstic vam cantar allò de "Ésto no es un campo, es un futbolín", en una espiral d'eufòria que poques setmanes més tard es va veure recompensada amb l'ascens a la Segona A.
• Recordo haver cridat a ple pulmó "¡Gominas!" a un Víctor Valdés força xulesc, quan aquest encara era porter del Barça B.
• Durant algunes temporades era habitual el crit de "Tu madre se casó por dinero, por dinero, se casóóó" quan el porter rival executava el llançament de porteria. Una de les escasses mostres d'inventiva a l'hora de compondre càntics.

Sincerament, crec que és un botí escàs si ho comparo amb els relats de l'ambient al vell Highbury i, per extensió, a tot el Regne Unit. L'altre dia, per causalitat, vaig descobrir que els aficionats del Liverpool dediquen una cançó a Steven Gerrard per reconèixer les seves grans actuacions. La lletra diu així:

Steve Gerrard Gerrard,
He'll pass the ball 40 yards
He's big and he's Fucking hard
Steve Gerrard Gerrard.

Segurament als camps britànics es canten moltíssimes cançons més i algunes força més enginyoses que aquesta, però amb aquest exemple ja en tinc prou per reafirmar-me en la meva opinió que la meva experiència com a aficionat al futbol hauria estat molt més gratificant al Regne Unit que no pas aquí.