Depeche Mode i jo

És Barrel of a gun de Depeche Mode una bona cançó? És una cançó prou bona per justificar l'inici de l'única afició seriosa que tinc per a un grup de música? Doncs segurament no. Però recordo que després d'escoltar-la, segurament a los 40 Principales, vaig anar a l'Eroski a comprar el disc a la qual pertanyia, Ultra. I quan tens 14 anys i una setmanada escassa, fer una inversió de prop de 2.500 pessetes es converteix en una decisió important.

Com que en aquell temps el meu nivell d'anglès era encara més mediocre que l'actual, no tenia ni idea que aquella cançó d'atmosfera sinistra era una mena de crònica de l'addicció a les drogues de Dave Gahan, cantant del grup. De fet, vaig anar interessant-me per la biografia del grup a mesura que anava recuperant la seva discografia. Aquí la memòria ja em juga una mala passada: no recordo si abans vaig agafar a la Biblioteca Pública de Tarragona els CD Violator i Songs of faith of devotion (els seus discs més famosos) o anteriorment ja m'havia comprat l'oportuna edició dels seus darrers grans èxits, Singles 86-98.

Aquella revisió discogràfica em va permetre descobrir que aquells britànics ja havien fet un grapat de bones cançons uns quants anys abans. Recordo perfectament exclamar interiorment un "ahhh!" quan vaig descobrir que "Enjoy the silence" eren de la mateixa gent amb la qual començava a experimentar una estranya fixació. És en aquella època quan em converteixo addicte a "Never let me down again", dosi infal·lible d'èpica a base de sintetitzadors, i que interioritzo com la "cançó que més m'agrada de la història". Quinze anys després encara mantinc aquesta afirmació, potser per una barreja de romanticisme i mandra de buscar-ne una altra. Per Nadal de 1998, el Pare Noël em va portar a casa el meu tiet la reedició de Singles 81-85, porta d'entrada a una època de pentinats inoportuns, orgia de sintetitzadors i cançons irregulars. Però només per gaudir de "Master and servant" ja va valer la pena.

Arribats a aquest punt cal aclarir una cosa. No sóc un fan extraordinari. No tinc cap de les seves cares B ni samarretes, ni tampoc els he seguit de gira per tot el món ni he fet guàrdia per hotels de luxe per intentar fer-me una fotografia amb ells. Simplement m'ha anat agradant més o menys la música que han anat fent fins ara i, a diferència de qualsevol altre grup o artista, m'he preocupat de seguir l'actualitat que generen. Òbviament hi ha cançons més bones de "Never let me down again" i àlbums més rodons que Music for the masses, però estranyament vaig decidir que els seguiria a ells i no a uns altres.

Fins ara els he vist tres vegades en directe. Vaig desaprofitar una primera oportunitat, però em va fer mandra veure'ls al Sant Jordi l'any 2002 perquè ningú més m'hi volia acompanyar. Vaig refer aquest error quatre anys més tard, ja amb la meva parella també com a seguidora fervent, veient-los al Palau Sant Jordi en la gira Touring the angel. Vam repetir per partida doble (París i Barcelona) en la seva última gira, l'any 2009. La veritat és que en directe, tirant de clàssics i d'una posada en escena calculadament curosa, ofereixen un grandíssim espectacle.

Aquest matí, coincidint amb la seva publicació a Espanya, he anat a la botiga a comprar 'Delta Machine', el seu 13è àlbum. El que he pogut escoltar fins ara és prometedor, però sense arribar a l'excel·lència d'èpoques ja massa llunyanes. Afortunadament sembla que serà superior als seus tres discos anteriors, en què bones cançons aïllades no camuflaven el fet que el conjunt dels treballs era, com a mínim, discutible, embolicats en un excés de mística mal entesa. Tot i això, durant tots aquests anys els he escoltat fins a l'extenuació. Suposo que aquell dia de primavera de 1997 que em vaig comprar el disc Ultra vaig decidir que els seria fidels per damunt de qualsevol circumstància. Let's have a black celebration!