Dexter: s'entreveu la llum d'un túnel massa llarg

(atenció: l'entrada conté informació referent a l'última temporada emesa als EUA)

Un forense de Miami que té la necessitat de matar però que intenta només carregar-se els dolents. Aquest estrany punt de partida va convertir Dexter en una de les sèries més potents des de la seva estrena el 2006. Aquesta setmana s'ha emès el final de la setena i penúltima temporada de la sèrie. Dotze capítols que milloren lleugerament la sèrie després d'uns anys massa irregulars i que posen les bases d'un final que, esperem, salvi una història que continua massa lluny dels seus millors moments.

Dexter va cridar l'atenció fa set anys perquè explicava una trama original, potent i provocadora, molt ben interpretada per l'actor protagonista (Michael C. Hall) i que oferia un tractament visual sorprenent i exquisit. L'èxit de la primera temporada, en què totes les peces van encaixar a la perfecció, es va anar repetint fins arribar a una quarta tanda de capítols gloriosa, amb un antagonista a l'alçada, un ritme angoixant i un cop d'efecte final inesperat, efectiu i efectista. A partir d'aquí, dos anys de desert, de mirar capítols amb actitud funcionarial, amb el record que es repetissin temps millors massa llunyans però amb la sensació que l'excel·lència anterior ja no tornaria. Per tot plegat, quan es va anunciar que la sèrie tindria només dues temporades més i que el final ja estava planejat, els fans ens vam il·lusionar. Per fi un rumb!

A l'hora de la veritat, sí que s'ha apujat el nivell respecte les dues temporades anteriors però no hi ha hagut màgia per enlloc. El que havia de ser el gran moment de la sèrie, allò que ho justificava tot (com la germana del Dexter s'assabentava de la seva sagnant afició) ha donat peu a una trama poc creïble, farcida d'ucraïnesos insubstancials, i d'actors secundaris completament perduts. En aquest sentit és especialment flagrant la història del detectiu Quinn, una lamentable pèrdua de temps que només ha servit per estirar inútilment els capítols. (Curiosament, la mateixa cadena, Showtime, també ens ha ofert una altra línia argumental soporífera —sí, la de l'accident dels nens— per allargar innecessàriament la seva altra sèrie estrella, Homeland).

A mitja temporada el temut nou desastre pren interès i ens trobem amb un Dexter enamorat d'una altra assassina (la bellíssima i enigmàtica Yvonne Strahovski), la germana enamorat del Dexter i volent detenir la nova cunyada i la policia de Miami estrenyent el cercle sobre la identitat real de l'assassí en sèrie més famós de Florida. Ja és alguna cosa, no? Ja no hi havia guions brillants, ni sorpreses visuals, ni uns secundaris interessants però valia la pena rebaixar el nivell d'exigència per la sensació que una trama creïble conduïa a un final digne. L'últim capítol no ha estat, ni de bon tros, d'antologia, però com a mínim no s'ha tingut la sensació de perdre el temps. El millor de tot és que l'autèntic final de la sèrie és, ara sí, a prop i que s'han insinuat possibilitats de remuntar el vol.