sábado, 19 de septiembre de 2015

Vuit preguntes sobre 'Emocions puntuades'



Aquesta setmana s'ha presentat públicament Emocions puntuades. 25 edicions del Concurs de Castells de Tarragona, el llibre que he escrit conjuntament amb el Jordi Andreu. Va ser en el marc de les festes de Santa Tecla en una Antiga Audiència plena. Clar que just després hi havia el sorteig de l'ordre d'actuació de les actuacions de la festa major i crec que la majoria de gent estava més pendent d'això últim...

No cal dir que em vaig sentir molt content, satisfet de presentar un treball en el qual s'hi han dedicat moltes hores i poder fer-ho envoltat de família i amics. La Raquel Sans i el Jordi Crespo (havíeu de ser vosaltres!) van fer una presentació excel·lent i si haguessin tingut una mica més de temps encara hagués lluït molt més. Que la gent dediqui part del seu temps lliure a veure't és molt xulo, però que es gasti uns quants calers per comprar el que has escrit ja és afalagador.

Malgrat haver anat de promoció aquests dies pels mitjans de comunicació i fotre un rotllo excessiu a la presentació, amb referències a la cleptomania familiar incloses, encara m'han quedat algunes coses per explicar i, de pas, ressuscitem aquest blog deixat de la mà de déu.

Per què hem fet aquest llibre?
Perquè se'ns va acudir fer-lo, l'editor va trobar la idea interessant i hi ha hagut empreses i institucions que han ajudat econòmicament a fer-lo possible. Més enllà de la resposta òbvia, l'hem fet per intentar omplir un buit: si molts aficionats als castells i/o molts tarragonins considerem que el Concurs de Castells és l'hòstia amb patinet, com és que no hi havia cap llibre que en parlés monogràficament? Només el llibre Història dels concursos de castells podria considerar-se'n un antecessor, però l'obra del Jordi Jaria es va publicar l'any 1996 i d'aleshores ençà han passat moltes coses. La celebració de les 25 edicions l'any passat del certamen tarragoní era un bon pretext per posar-nos-hi.

Què explica el llibre?
El subtítol (que sembla que l'editorial ha convertit en títol) és prou descriptiu: intentem explicar la història del Concurs de Castells de Tarragona, des de la primera edició l'any 1932 fins la darrera, l'any 2014. El llibre està dividit en dues parts: la primera narra l'evolució organitzativa del certamen, mentre que la segona explica el desenvolupament casteller de cada edició. L'annex recull les classificacions finals i les taules de puntuacions de cada Concurs.

Molt bé, però això és el que ja es llegeix a la sinopsi. Pots aprofundir una mica més?
El Jordi Andreu diu que, sense pretendre-ho, al final hem aportat alguna cosa nova, per petita que sigui, de cada Concurs. I, modestament, potser és així. Que ningú s'esperi el que no és: no hem descobert la fórmula de la Coca-Cola ni tampoc la clau per obtenir la pau mundial, però dins del mundillo pot tenir algun interès. Apuntem, per exemple, que la victòria dels Nens del Vendrell el 1970 va suposar, de retruc, l'inici del seu declivi; expliquem perquè els Minyons de Terrassa van estar a punt d'actuar al Concurs del 80; assenyalem les causes de l'aparició i desaparició de les Manifestacions Castelleres, aprofundim en els canvis tècnics dels Castellers de Vilafranca que expliquen en part la seva ratxa de victòries o difonem les declaracions d'un excap de colla vallenc que es penedeix no haver-se retirat de la plaça de braus no fa pas tants anys.

Què no explica el llibre?
Moltes coses. En alguns casos perquè no les hem sabut i en d'altres perquè no les hem volgut incloure. Segurament els concursos dels anys 50 són els que queden menys contextualitzats, però o no hi ha gaire informació o hem estat incapaços de trobar-la. Falta de vocació d'historiadors a banda, el que no és el llibre és una enciclopèdia del Concurs. En molts casos teníem el llistat complet de les persones que formaven part del jurat. En d'altres teníem actes del Patronat explicant els detalls de les negociacions amb TV3. També podíem haver aprofundit en l'execució de molts més castells. Però hem preferit no fer-ho per prioritzar una narració coherent i més o menys àgil. En definitiva, que hem estat selectius, ja ens diran si massa i tot.



Què és el que més m'ha agradat de fer el llibre?
Doncs que ha estat una excusa perfecta per parlar de castells amb gent que en sap un pou. El cafè amb l'Andreu Montserrat, la taula rodona amb els prohoms vilafranquí, el matí a Valls amb Piñas, Bartolí i Juanacho, la llarguíssima trucada a Falcato... Algunes d'aquestes entrevistes les vaig fer sol, en d'altres em va acompanyar Andreu i moltes més les va fer ell sol (com la impagable conversa amb Raül Martín o l'envejada visita al Vendrell). Amb el Jordi sempre havíem dit que ens encantaven el llibre Retrats castellers o el recull de testimonis dels dos volums de Les meravelles del món casteller. Davant d'una bibliografia o un periodisme casteller dominat per l'arxivística, la dada o la crònica de notari, reivindiquem parlar amb els protagonistes, especialment si fa anys que ja no estan a primera línia, que sense càrrecs es diuen coses més interessants.

Quant temps hem dedicat a escriure el llibre?
Aquests dies he fet algunes entrevistes sobre el llibre a mitjans locals i castellers i gairebé tots m'han fet aquesta pregunta. La idea deuria aparèixer a principis del 2013, la primera visita a l'hemeroteca i la primera entrevista deuria ser a aquella tardor, però el gruix de la feina s'ha fet entre finals de 2014 i principis de 2015. Això sí, com que aquest llibre no ens treurà de pobres i cadascú tenia la seva feina, tot plegat s'ha fet a hores mortes, amb els nens ja dormint o aprofitant algun cap de setmana de baixa intensitat. D'hores n'hem dedicat moltes. Quantes? Ja no ho sé dir.

Quina part he fet i quina el Jordi Andreu?
L'altra pregunta estrella del tour mediàtic. Segurament m'he ocupat més de la primera part i de la cerca fotogràfica, mentre que l'altre Jordi és l'artífex de la majoria de resums dels concursos. Però tots dos hem acabat manipulant el que ha escrit l'altre i les autories s'han acabat difuminant. Més enllà d'això, tenia clar que aquest llibre no convenia fer-lo sol i que el Jordi era l'únic company de viatge possible. L'únic problema el té ell, sempre criticant els periodistes castellers per una cosa o per l'altra. Em sap greu, però encara que no tinguis el títol, en aquest llibre has fet periodisme. Ja ets lacra.

Això és l'inici d'una carrera d'escriptor?
No.

Fotos: portada del llibre (amb foto de David Oliete) i imatge de la presentació robada a Gemma Maymó. 

martes, 26 de marzo de 2013

Depeche Mode i jo



És Barrel of a gun de Depeche Mode una bona cançó? És una cançó prou bona per justificar l'inici de l'única afició seriosa que tinc per a un grup de música? Doncs segurament no. Però recordo que després d'escoltar-la, segurament a los 40 Principales, vaig anar a l'Eroski a comprar el disc a la qual pertanyia, Ultra. I quan tens 14 anys i una setmanada escassa, fer una inversió de prop de 2.500 pessetes es converteix en una decisió important.

Com que en aquell temps el meu nivell d'anglès era encara més mediocre que l'actual, no tenia ni idea que aquella cançó d'atmosfera sinistra era una mena de crònica de l'addicció a les drogues de Dave Gahan, cantant del grup. De fet, vaig anar interessant-me per la biografia del grup a mesura que anava recuperant la seva discografia. Aquí la memòria ja em juga una mala passada: no recordo si abans vaig agafar a la Biblioteca Pública de Tarragona els CD Violator i Songs of faith of devotion (els seus discs més famosos) o anteriorment ja m'havia comprat l'oportuna edició dels seus darrers grans èxits, Singles 86-98.

lunes, 17 de diciembre de 2012

Dexter: s'entreveu la llum d'un túnel massa llarg



(atenció: l'entrada conté informació referent a l'última temporada emesa als EUA)

Un forense de Miami que té la necessitat de matar però que intenta només carregar-se els dolents. Aquest estrany punt de partida va convertir Dexter en una de les sèries més potents des de la seva estrena el 2006. Aquesta setmana s'ha emès el final de la setena i penúltima temporada de la sèrie. Dotze capítols que milloren lleugerament la sèrie després d'uns anys massa irregulars i que posen les bases d'un final que, esperem, salvi una història que continua massa lluny dels seus millors moments.

miércoles, 27 de junio de 2012

Sorkin convenç però no sorpèn


A molts se'ns va fer la boca aigua quan, fa uns mesos, vam saber que el guionista Aaron Sorkin (responsable de joies de la TV com The west wing o del guió de pel·lícules com The social network) preparava una nova sèrie. Vam anar a buscar el pitet quan vam saber que s'emetria a HBO, la cadena nord-americana que més cura té dels seus productes. I, personalment, feia salts d'alegria per casa quan es va confirmar que la sèrie tractaria de periodisme. Un cop vist el primer capítol de The Newsroom, emès diumenge als Estats Units, les altíssimes expectatives s'han vist complertes... a mitges.

martes, 5 de junio de 2012

'Jo confesso'? Jo t'absolc!


Una història d'amor, un recorregut pel Mal a Europa, una oda a la cultura... Es fa difícil explicar l'argument de Jo confesso, la colossal novel·la de Jaume Cabré. Es va publicar l'any passat, ha tingut un enorme èxit de crítica i públic (Alemanya inclosa), però fins ara no havia tingut l'oportunitat de llegir el seu fascinant miler de pàgines.

jueves, 20 de octubre de 2011

'Fiebre en las gradas' de Nick Hornby: envejable passió pel futbol

N'havia llegit i escoltat comentaris elogiosos en moltes ocasions però fins fa poc no havia pogut fer-me amb un exemplar de Fiebre en las gradas (Fever pitch en l'original), una obra de l'escriptor britànic Nick Hornby sobre el món del futbol. El llibre explica, en forma de diari, l'afició de l'autor envers l'Arsenal, equip del qual n'és seguidor incondicional, en un relat que es troba a mig camí entre l'assaig i l'autobiografia.

sábado, 3 de septiembre de 2011

Va de govindes


Aquest mes d'agost he tingut l'oportunitat, suposo que única, de cobrir professionalment el viatge dels Castellers de Vilafranca a l'Índia i viure en primera persona l'actuació dels govindes, grups d'indis que aixequen estructures similars als castells catalans. Aquestes són algunes de les qüestions que més em van cridar l'atenció: